com podem ser "resilients"?

Sovint la vida ens planteja situacions que ens superen; pot ser una malaltia, pot ser una ruptura traumàtica de parella, de pares i fills, d’amics, pot ser la mort d’un ésser estimat… Malauradament  trobaríem molts moments que ens són desfavorables i que sovint no sabem com encaixar.

Davant d’aquestes situacions tenim dues opcions: o ens deixem vèncer o bé ens sobreposem. Parlarem d’aquesta segona manera d’actuar i que rep el nom de resiliència psicològica. La resiliència és la capacitat d’una persona per superar, grans dificultats i alhora sortir-ne enfortida.

No totes les persones tenen aquesta habilitat, però sempre podem aprendre a ser resilients, si volem. Us deixo uns quants consells:

  • L’autoconeixement és cabdal; no tingueu por de conèixer els vostres potencials i les vostres limitacions. Sabreu amb què compteu i què us manca.

  • Cal posar-hi creativitat, hem de transformar l’experiència dolorosa en alguna acció bella i útil.

  • És importantíssim saber demanar ajuda, no sempre podem afrontar sols les situacions.

  • Viure el dia a dia (el passat ja no hi és i el futur ja veurem com es presenta), gaudir dels petits detalls, no perdre la capacitat de sorprendre’ns.

  • Tendir a “l’optimalisme”, és a dir, ser persones realistes, enganxades en el present, però amb una visió positiva de la vida.

  • Molt important és saber envoltar-nos de persones amb una bona actitud i amb ganes de fer i d’experimentar.

  • No voler controlar-ho tot, és impossible.

  • Ser constants.

  • Fer servir el sentit de l’humor.

No és senzill aconseguir totes aquestes fites però és possible, i per tant cal començar com més aviat millor perquè sereu  més feliços.

Ànims, no existeix una vida dura, sinó que hi ha moments difícils.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA 

Psicòloga clínica i Logopeda

no s'és feliç per casualitat: ens ho hem de treballar

El fet de tenir una vida dinàmica i variada, en el sentit de fer activitats que ens interessen, aprenent cada dia alguna cosa nova, i sentint-nos protagonistes del dia a dia, afavoreix la plasticitat del cervell i  alhora ens encamina cap a la felicitat.

Si adoptem una actitud passiva, no ens movem físicament, no reflexionem, ni ens preguntem el perquè passen les coses o perquè una persona actua d’una manera o d’una altra, no tenim esperit crític i ens creiem tot el que ens diuen els mitjans de comunicació o tot  allò que córrer per les xarxes socials,…si fem tot això, el nostre cervell s’acomoda i cada vegada ens costa més reaccionar. Tenim la sensació que no controlem la nostra vida, que la rutina diària i els altres decideixen per nosaltres, i la vida se’ns escola sense adonar-nos-en. A partir d’aquí entrem en la foscor, estem inactius, tenim el cervell embotat, l’autoestima per terra i cada cop tolerem menys la frustració i les nostres emocions són del tot negatives.

Però tot això ho podem canviar introduint exercici físic per a gaudir-ne ( no fent sessions maratonianes), activitat mental. El nostre cervell necessita reptes, objectius, motivacions noves i constants; està dissenyat per a utilitzar-lo i per a utilitzar-lo bé. No ens conformem amb el que ens donen, i com deia un paleontòleg americà, girem-ho tot al revés per a poder veure altres perspectives.

La passivitat atrofia el cervell, ens canvia l’estat d’ànim, ens fa tornar rondinaires perquè només mirem el nostre melic, ens torna poc tolerants i ens fa malalts, a vegades físics, però el que és més preocupant, malalts psicològics. El preu a la inactivitat és massa alt. És veritat, que sovint no és tan senzill com sembla; hi ha persones que han patit grans tragèdies i per tant, han gaudit menys que altres que han tingut una vida més planera. Però fins i tot davant l’adversitat, és important activar-nos i no tancar-nos en les desgràcies.

Ànim i comencem a modelar la nostra vida, ara pot ser un bon moment per fer-ho.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i Logopeda

gaudeix del dia a dia

Sovint identifiquem el gaudir amb l’oci, i no ens adonem que reduïm moltíssim les oportunitats per a sentir-nos bé. Sembla que l’única manera d’estar a gust és deixar de banda les nostres obligacions diàries. I com de temps de vacances n’hi ha poc, la majoria de la gent viu constantment preocupada i incapaç de desconnectar i entra en un estat d’hipervigilància que té efectes nocius sobre la salut física i mental.

Anys enrere una marca de cervesa va encertar de ple amb el seu anunci “el migdia”; ens deia que era un espai de temps per descansar, per respirar, per gaudir i ens animava a sortir, a passejar, a llegir…..a parar i a sorprendre’ns, tinguéssim dues hores, tres quarts d’hora o deu minuts.

Tot veient l’anunci ens pot semblar força “pel·liculer”, però el missatge és bo.

Vivim en la societat de les presses, ens posem impacients quan una web triga a obrir-se, consultem el mail, el whatsapp, instagram… compulsivament i a més a més, algunes actituds personals dificulten la desconnexió de les obligacions i problemes diaris.

Hi ha persones que no paren mai, i van acumulant tasques i obligacions i es sobrecarreguen de responsabilitats que sovint no els pertoca, no deixant espai per a elles. Aquesta actitud pot ser deguda a la formació rebuda, el més probable és que aquestes persones hagin tingut pares molt exigents que donaven més importància a les obligacions que al plaer. També pot ser degut a una por a connectar amb les emocions més difícils de gestionar, i la sobreocupació sigui una maniobra de distracció. Altres persones potser se senten culpables per gaudir d’una estona per elles, pensant que no s’ho mereixen. Unes altres poder viure constantment preocupades pel que passarà, esperant sempre el pitjor.

Sigui el cas que sigui, no és sa no saber desconnectar, ni tenir moments per a un mateix, hem d’aprendre a gaudir de tot allò que fem. Quan caminis no miris a terra o vagis amb la vista perduda, mira enlaire, sovint en els balcons hi ha flors, o les façanes són més boniques del et pensaves, o el cel està ple núvols amb formes sorprenents.

Si vas a la feina gaudeix del camí, observa tot allò que cada dia passes per alt.

En les petites estones “respira” i introdueix “un petit cap de setmana dins el dia”, com deia l’anunci.

I les adversitats, que no les podem canviar, encara-les per aprendre a veure la part més positiva de la situació.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA, Psicòloga clínica i Logopeda

NECESSITO QUE ELS ALTRES SENTIN EL QUE JO SENTO

Tots nosaltres som conscients de la nostra vulnerabilitat emocional. Les nostres vivències passades han deixat seqüeles emocionals en allò que els científics anomenen el sistema de memòria emocional, i que han quedat emmagatzemades en els nostres cossos molt abans que aprenguem a parlar i a raonar. Som empàtics perquè comprenem les emocions i els sentiments dels altres quan ens hi identifiquem. Tenim la necessitat que l’altre senti el que jo sento i per tant les carències empàtiques dels altres ens fereixen quan som petits i quan som grans, tan si en som conscients com si no, tan si les podem expressar amb paraules com si no.

Per tant la pregunta que ens hem de fer és:

Què no he de fer si vull ser empàtic amb l’altre?

    • Distreure’m durant la nostra conversa: mirar el mòbil…
    • No mirar-lo als ulls o fer cara d’avorriment o, fins i tot, badallar.
    • Interrompre’l.
    • Jutjar-lo.
    • Voler imposar les meves idees.
    • Oferir-li ajuda de manera precipitada i sense tenir informació.
    • No tenir en compte el que l’altre està sentint.
    • Opinar desqualificant-lo.
    • No escoltar perquè vull explicar la meva pròpia història.

I, en canvi, què he de fer?

  • Dir paraules de reforç o afalacs amb mesura.
  • Expressar amb les pròpies paraules el que sembla que l’altre acaba de dir.
  • Resumir el que acaba de dir l’altre.
  • Fer preguntes.

MARTA PLANAS GINÉS, Docent de joves i adults, Licensed Practitioner PNL.

Comienza escribiendo tu búsqueda y pulsa enter para buscar. Presiona ESC para cancelar.

Volver arriba